Avui Mariano Rajoy serà investit president, donant lloc a la que promet ser la legislatura més dura que hagi conegut l'estat espanyol en democràcia, i amb unes conseqüències que ara per ara no em permeto aventurar.
I això serà gràcies a que els diputats dels PSOE faran possible aquesta investidura, perdent així el qualificatiu de principal partit de l'oposició, i això no només ho dic perquè fa possible el govern del seu rival polític sinó que també farà possibles els que seran els pressupostos més durs que s'hauran presentat, per què de res serveix formar govern si no es pot aprovar la llei més important de totes. Investint Rajoy es comprometen tàcitament a aprovar els pressupostos que el PP presenti a la cambra.
Tot això serà sota la amenaça de la inestabilitat, la que s'esgrimeix per justificar que Espanya no es podría permetre unes terceres eleccions, i la que es farà servir per justificar que es tirin endavant uns pressupostos que presumiblement pujaran impostos (el més probable és que siguin els indirectes) i es retallaran prestacions socials. No oblidem que el partit governant és el que sistemàticament ha utilitzat els diners de la reserva de la seguretat social per suplir els ingressos de l'estat, preparant al meu parer el camí per una futura retallada de les pensions.
Però, per què hem arribat a aquest punt? Per una qüestió de principis.
Repetir les eleccions hauria donat per tercer cop un resultat similar, en què cap dels dos partits principals podria governar sense el vist-i-plau de l'altre (ni amb el suport explícit dels seus aliats: C's per la dreta i Podemos per l'esquerra).
Aquest escenari hauria d'obligar als partits polítics a dialogar, en particular a dialogar amb els partits catalans. El que fonamenta, si més no de forma teòrica, la democràcia. Obligaria a confrontar idees i buscar una solució acceptable per tots les parts, o a repetir indefinidament el cicle d'eleccions, que és la úna opció que es plantejava des dels partits polítics, com si no hi hagués altra sortida.
Un govern central que decidís reconèixer que alguns cosa no s'ha fet bé i que s'ha de solucionar, i que ademés ho fés, portaria sense cap dubte a una minva de les aspiracions independentistes catalanes, i això no és podria mirar de cap altra manera que no fos un èxit a Madrid. Caldria reconèixer errors i mentides, però és la única sortida digna que presentava aquest escenari.
Però hi ha un problema. L'entossudiment sistemàtic de les institucions centrals en la seva aversió a la situació que estem vivint a Catalunya. La posició del aquí mano jo. La màxima de que amb els catalans no es pacta. És la metròpoli davant la colònia. De fet és tracta d'un puntal ideològic, és una qüestió de principis.
