Estic a punt d'encarar el Nadal, com tothom. Aquest any una mica diferent, qüestió de matissos, res de l'altre món, si voleu, però ha estat diferent. O potser no l'he viscut de manera diferent, seran els quaranta.
Com cada any en trobo (qui no?) amb el problema dels regals. Què triar? Què pot fer falta o voler algú, que li agradi, que li faci saber que és important?
El temps. Poder entregar a una persona el teu temps, gaudir del temps d'una altra persona és tot un luxe en aquests temps (mai més ben dit) en que tot va de pressa i tothom té tantes coses a fer. I fins i tot aquí crec que hi ha diferents temps.
M'agradaria cridar l'atenció sobre un temps en particular. El temps en els nostres pensaments. En el darrer reducte de la nostra intimitat, no hi ha tresor més gran ni més sincer.
M'agradaria agrair, doncs, a tothom que m'ha tingut en els seus pensaments pel regal que en fan, no només al Nadal, sinó durant tot l'any. És un honor.
dissabte, 24 de desembre del 2016
dissabte, 29 d’octubre del 2016
Ara o Mai: Qüestió de principis
Avui Mariano Rajoy serà investit president, donant lloc a la que promet ser la legislatura més dura que hagi conegut l'estat espanyol en democràcia, i amb unes conseqüències que ara per ara no em permeto aventurar.
I això serà gràcies a que els diputats dels PSOE faran possible aquesta investidura, perdent així el qualificatiu de principal partit de l'oposició, i això no només ho dic perquè fa possible el govern del seu rival polític sinó que també farà possibles els que seran els pressupostos més durs que s'hauran presentat, per què de res serveix formar govern si no es pot aprovar la llei més important de totes. Investint Rajoy es comprometen tàcitament a aprovar els pressupostos que el PP presenti a la cambra.
Tot això serà sota la amenaça de la inestabilitat, la que s'esgrimeix per justificar que Espanya no es podría permetre unes terceres eleccions, i la que es farà servir per justificar que es tirin endavant uns pressupostos que presumiblement pujaran impostos (el més probable és que siguin els indirectes) i es retallaran prestacions socials. No oblidem que el partit governant és el que sistemàticament ha utilitzat els diners de la reserva de la seguretat social per suplir els ingressos de l'estat, preparant al meu parer el camí per una futura retallada de les pensions.
Però, per què hem arribat a aquest punt? Per una qüestió de principis.
Repetir les eleccions hauria donat per tercer cop un resultat similar, en què cap dels dos partits principals podria governar sense el vist-i-plau de l'altre (ni amb el suport explícit dels seus aliats: C's per la dreta i Podemos per l'esquerra).
Aquest escenari hauria d'obligar als partits polítics a dialogar, en particular a dialogar amb els partits catalans. El que fonamenta, si més no de forma teòrica, la democràcia. Obligaria a confrontar idees i buscar una solució acceptable per tots les parts, o a repetir indefinidament el cicle d'eleccions, que és la úna opció que es plantejava des dels partits polítics, com si no hi hagués altra sortida.
Un govern central que decidís reconèixer que alguns cosa no s'ha fet bé i que s'ha de solucionar, i que ademés ho fés, portaria sense cap dubte a una minva de les aspiracions independentistes catalanes, i això no és podria mirar de cap altra manera que no fos un èxit a Madrid. Caldria reconèixer errors i mentides, però és la única sortida digna que presentava aquest escenari.
Però hi ha un problema. L'entossudiment sistemàtic de les institucions centrals en la seva aversió a la situació que estem vivint a Catalunya. La posició del aquí mano jo. La màxima de que amb els catalans no es pacta. És la metròpoli davant la colònia. De fet és tracta d'un puntal ideològic, és una qüestió de principis.
I això serà gràcies a que els diputats dels PSOE faran possible aquesta investidura, perdent així el qualificatiu de principal partit de l'oposició, i això no només ho dic perquè fa possible el govern del seu rival polític sinó que també farà possibles els que seran els pressupostos més durs que s'hauran presentat, per què de res serveix formar govern si no es pot aprovar la llei més important de totes. Investint Rajoy es comprometen tàcitament a aprovar els pressupostos que el PP presenti a la cambra.
Tot això serà sota la amenaça de la inestabilitat, la que s'esgrimeix per justificar que Espanya no es podría permetre unes terceres eleccions, i la que es farà servir per justificar que es tirin endavant uns pressupostos que presumiblement pujaran impostos (el més probable és que siguin els indirectes) i es retallaran prestacions socials. No oblidem que el partit governant és el que sistemàticament ha utilitzat els diners de la reserva de la seguretat social per suplir els ingressos de l'estat, preparant al meu parer el camí per una futura retallada de les pensions.
Però, per què hem arribat a aquest punt? Per una qüestió de principis.
Repetir les eleccions hauria donat per tercer cop un resultat similar, en què cap dels dos partits principals podria governar sense el vist-i-plau de l'altre (ni amb el suport explícit dels seus aliats: C's per la dreta i Podemos per l'esquerra).
Aquest escenari hauria d'obligar als partits polítics a dialogar, en particular a dialogar amb els partits catalans. El que fonamenta, si més no de forma teòrica, la democràcia. Obligaria a confrontar idees i buscar una solució acceptable per tots les parts, o a repetir indefinidament el cicle d'eleccions, que és la úna opció que es plantejava des dels partits polítics, com si no hi hagués altra sortida.
Un govern central que decidís reconèixer que alguns cosa no s'ha fet bé i que s'ha de solucionar, i que ademés ho fés, portaria sense cap dubte a una minva de les aspiracions independentistes catalanes, i això no és podria mirar de cap altra manera que no fos un èxit a Madrid. Caldria reconèixer errors i mentides, però és la única sortida digna que presentava aquest escenari.
Però hi ha un problema. L'entossudiment sistemàtic de les institucions centrals en la seva aversió a la situació que estem vivint a Catalunya. La posició del aquí mano jo. La màxima de que amb els catalans no es pacta. És la metròpoli davant la colònia. De fet és tracta d'un puntal ideològic, és una qüestió de principis.
dilluns, 9 de maig del 2016
Càncer
No sé si és el moment de parlar-ne, ara, de fet volia escriure això la setmana passada, coincidint amb el dia de la mare. Fa temps que us deia que algun dia explicaria cóm el càncer m'ha canviat la vida. Avui -tot i que una setmana tard- és el dia.
Quan apareix el càncer el primer de tot és el xoc. La +Irene m'havia dit que la meva mare estava malalta, però fins que no vaig parlar amb ella la idea no es va fer sòlida, fins llavors només era una idea abstracta que havia racionalitzat tan bé com vaig poder. "La meva mare té càncer". Aquesta nova realitat va anar creixent dins meu. En aquell moment no saps cóm afrontar-ho, no saps què dir-li, de sobte et trobes sobrepassat. Voldries tenir una paraula, i desitges que ella sàpiga reconèixer els teus gestos, per què només pots que improvisar. Suposo que tots vam improvisar.
El càncer et posa la mort al davant. La fa tangible i esfereïdorament propera. Te'n fa prendre consciència d'una manera tan brutal com sincera. Per tòpic que sigui, te n'adones que realment no hi ha res garantit en el llibre de la vida d'una persona, ni en la història, ni en el seu final. Et recorda d'una forma aclaparadora que vulguem o no hi haurà un final per tots els llibres. Et fa descobrir la fragilitat en la que vivim, destrueix la idea de que el que ens envolta seguirà demà igual.
Em va fer veure el devastadorament sol que estaré el dia que el seu llibre es tanqui. Perquè, i d'això n'estic absolutament segur, si en alguna cosa sóc bo -no vull dir habilidós, em refereixo a ser bo-, és gràcies a ella. Mai m'ha dit el que he de fer, però en ella he vist cóm estimar, escoltar, ser fort, en definitiva cóm voldria que algun dia els meus fills em veiessin.
Vaig sentir moltes coses. Primer que res la por, i després en van venir moltes altres, però -i això és important-, en cap moment vaig sentir llàstima. Si en algun moment el càncer es creua en les vostres vides afectant algun familiar, amic o conegut, o sobretot a vosaltres mateixos, tingueu això molt clar: si una cosa heu de sentir només pot ser admiració.
I sabeu què passa, llavors? Et concentres en viure sense drames, en gaudir cada moment i assaborir-lo. M'he sentit més a prop d'ella que mai. No he fet res fora del normal, però he estat molt més conscient de tot. Segurament això també li dec a ella, que com sempre ha estat forta, vital, i ens ha fet a tots tan fàcil això d'acompanyar-la com segur que ha estat difícil per ella.
El càncer m'ha donat la opció d'aprendre. Així doncs, el millor que us puc aconsellar, el que he aprés, és que no us deixeu res per dir, cap abraçada per fer, i sobretot mai, escolteu-me bé, mai no doneu res per sabut.
I per això volia escriure aquesta entrada fa una setmana. Per què hi ha una cosa que fa massa que no li he dit.
T'estimo, mama. Gràcies. Per tot. Sense excepció.
Quan apareix el càncer el primer de tot és el xoc. La +Irene m'havia dit que la meva mare estava malalta, però fins que no vaig parlar amb ella la idea no es va fer sòlida, fins llavors només era una idea abstracta que havia racionalitzat tan bé com vaig poder. "La meva mare té càncer". Aquesta nova realitat va anar creixent dins meu. En aquell moment no saps cóm afrontar-ho, no saps què dir-li, de sobte et trobes sobrepassat. Voldries tenir una paraula, i desitges que ella sàpiga reconèixer els teus gestos, per què només pots que improvisar. Suposo que tots vam improvisar.
El càncer et posa la mort al davant. La fa tangible i esfereïdorament propera. Te'n fa prendre consciència d'una manera tan brutal com sincera. Per tòpic que sigui, te n'adones que realment no hi ha res garantit en el llibre de la vida d'una persona, ni en la història, ni en el seu final. Et recorda d'una forma aclaparadora que vulguem o no hi haurà un final per tots els llibres. Et fa descobrir la fragilitat en la que vivim, destrueix la idea de que el que ens envolta seguirà demà igual.
Em va fer veure el devastadorament sol que estaré el dia que el seu llibre es tanqui. Perquè, i d'això n'estic absolutament segur, si en alguna cosa sóc bo -no vull dir habilidós, em refereixo a ser bo-, és gràcies a ella. Mai m'ha dit el que he de fer, però en ella he vist cóm estimar, escoltar, ser fort, en definitiva cóm voldria que algun dia els meus fills em veiessin.
Vaig sentir moltes coses. Primer que res la por, i després en van venir moltes altres, però -i això és important-, en cap moment vaig sentir llàstima. Si en algun moment el càncer es creua en les vostres vides afectant algun familiar, amic o conegut, o sobretot a vosaltres mateixos, tingueu això molt clar: si una cosa heu de sentir només pot ser admiració.
I sabeu què passa, llavors? Et concentres en viure sense drames, en gaudir cada moment i assaborir-lo. M'he sentit més a prop d'ella que mai. No he fet res fora del normal, però he estat molt més conscient de tot. Segurament això també li dec a ella, que com sempre ha estat forta, vital, i ens ha fet a tots tan fàcil això d'acompanyar-la com segur que ha estat difícil per ella.
El càncer m'ha donat la opció d'aprendre. Així doncs, el millor que us puc aconsellar, el que he aprés, és que no us deixeu res per dir, cap abraçada per fer, i sobretot mai, escolteu-me bé, mai no doneu res per sabut.
I per això volia escriure aquesta entrada fa una setmana. Per què hi ha una cosa que fa massa que no li he dit.
T'estimo, mama. Gràcies. Per tot. Sense excepció.
divendres, 15 d’abril del 2016
El punt de sal
La sal sempre ha estat important. És sabut que el mot salari en prové, d'important que era. Capaç de conservar aliments durant llarguíssims períodes de temps, un element que no es fa malbé ni s'infesta d'insectes si es deixa en un recipient obert. És tant important que cal saber quan s'ha de fer servir. Si fem verdures ens interessa afegir-lo quan aquestes són crues per què deixin anar l'aigua, però si fem carn l'hem d'afegir al final per què aquesta no quedi resseca. Tant que sí ens exercim ens espatllarà el plat, i ja no tindrem res a fer.
dissabte, 9 d’abril del 2016
Un bon nivell
La meva feina és conduir un buggy a l'aeroport. Fa poc es va introduir un segon buggy. El meu (buggy 1) entra en servei a les 0700 i acaba a les 2100, mentre que l'altre fa el cicle dues hores més tard, comença a les 0900 i acaba a les 2300 (hora local, és clar). I és així des del primer dia que va entrar en servei el buggy 2.
dissabte, 12 de març del 2016
Canviar de vida
Primer que res he de dir que no era la meva intenció. Jo em pensava que ja ho feia prou bé, però sembla que no.
dijous, 21 de gener del 2016
Expectatives
Potser podríem definir les expectatives com una versió realista de les esperances. Una projecció al futur de la nostra situació actual. Allò que cal esperar, i que s'ha de contraposar a les aspiracions i les necessitats de cada un.
Fa unes setmanes les meves expectatives laborals es van ensorrar. Perdó, no és cert. Fa unes setmanes vaig tenir prou elements de criteri per poder avaluar les meves expectatives laborals, i aquestes es troben estancades i enquistades en una situació que en el millor dels casos es mantindrà en el seu estat actual.
Fa unes setmanes les meves expectatives laborals es van ensorrar. Perdó, no és cert. Fa unes setmanes vaig tenir prou elements de criteri per poder avaluar les meves expectatives laborals, i aquestes es troben estancades i enquistades en una situació que en el millor dels casos es mantindrà en el seu estat actual.
dimarts, 5 de gener del 2016
Ara o Mai: la CUP i la porta
El passat diumenge, després de mesos de reunions i negociacions, i d'un insòlit empat en una assemblea la CUP va decidir en el desempat que no investirien Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya. Així doncs previsiblement el proper dilluns es tanca de manera definitiva una porta, amb conseqüències imprevisibles per tothom.
Fent-ho molt resumit: la CUP va dir en la campanya del 27S que no investiria Mas, Romeva ni Junqueras.
Més endavant, en les negociacions fins i tot van proposar Romeva, Junqueras, i Neus Munté que és l'actual vicepresidenta del govern. Aquest punt és important, ja que el motiu per vetar Mas és que el cap del nou executiu "no es pot identificar amb les retallades", però la vicepresidenta del Govern que ha dut a terme les retallades sí pot ser cap de l'executiu. Dit d'una altra manera, no és qüestió de les retallades, ni de l'executiu, sinó de Mas.
Ens trobem amb un cas curiós, i és que la CUP, representant de l'esquerra més combativa ha caigut en el mateix parany polític que el PP i C's, els representants de les seves antípodes polítiques. Es tracta de personificar en Artur Mas. Els partits unionistes ho feien identificant en ell l'independentisme, i la CUP identificant-ne les retallades socials.
Aquest parany és rentable a nivell d'aconseguir vots ja que presenta un enemic al que s'ha de vèncer, amb un missatge senzill i clar, molt fàcil de traslladar, però és un llast si s'ha de fer política per què la política és molt complexa, té causes immediates i llunyanes, mil factors que influeixen i s'han de tenir en compte, i sobretot, sempre implica negociar, i això no és compatible amb les sentències absolutes que acompanyen la política simplista i personificadora a la que darrerament se'ns està acostumant.
Podríem parlar de més factors, que de moment només apuntaré, com el fet que probablement tothom esperava una victòria més àmplia de Junts pel Sí, o les dificultats de prendre depèn de quines decisions de manera assembleària, i més concretament la selecció dels que van fer el desempat i la seva representativitat de les bases.
Hi ha un altre factor, que relaciono directament amb el resultat electoral a les generals (a les quals la CUP no es va presentar) que mostren un resultat espetacular a la formació Podemos, arran del qual el passat diumenge 3 de gener la CUP va presentar un document en què proposa un canvi d'estratègia per tal d'eixamplar les seves bases i per tant aconseguir més vots i representació a les properes eleccions. Es tracta, doncs, d'una maniobra partidista, prioritzant la esperada pujada de vots en uns propers comicis a el pacte que proposa Junts pel Sí (document).
El primer motiu: és el presidenciable del partit que va guanyar les eleccions, ho era quan es feia la campanya, i el grup més gran de votants va dir que volia Mas de president.
Per altra banda hi ha un aspecte bàsic, la proporcionalitat. Junts pel Sí té 62 diputats, mentre que la CUP en té 10, de manera que és insòlit que un grup de 10 diputats veti el presidenciable a canvi de permetre el govern. Hi ha hagut vàries negociacions, com el ja famós Plà de Xoc, o la proposta d'acord del passat 22 de desembre. Cap d'aquestes ofertes ha estat satisfactòria per què no incloïa un president diferent a Artur Mas. Negociar, per definició vol dir que tothom ha de deixar de banda algun aspecte per aconseguir-ne d'altres. En aquest cas es tracta senzillament de prioritzar, i la CUP ha prioritzat no investir Mas a la oferta de programa que se'ls feia, i previsiblement provocar noves eleccions, de cara a les quals, com ja s'ha comentat, espera millorar resultats.
El primer de tot, el més evident, és que el primer perjudicat és el procés independentista en sí, que ha fet el ridícul. Diem que volem tirar endavant un projecte tan gran i que demana tan consens com és la independència, però no som capaços de triar un president. El procés necessita ser impecable, i no ho ha estat.
La CUP ha quedat dividida, com mostra la dimissió del seu cap de llista, Antonio Baños, i ha deixat clara la seva prioritat: primer la revolució, després la independència, cosa que pot tenir un resultat incert en les properes eleccions.
El bloc unionista s'ha reforçat, ja que el no poder investir president, passi el que passi a les properes eleccions és una derrota del procés sense apel·latius.
Junts pel Sí es veurà obligat a fer un esforç encara superior per mostrar una unitat de forces polítiques i socials i provar de revifar l'empenta independentista, que està cansada i decebuda.
Podemos, per la seva banda, treu pit, pensant que en les eleccions a la Generalitat veurà reflectit el resultat de les darreres generals.
Ens trobàvem en una tessitura històrica, el que sempre havia pensat que seria un "ara o mai", i ja veiem que no serà ara. Esperem que tampoc sigui mai.
Per què ha passat?
Fent-ho molt resumit: la CUP va dir en la campanya del 27S que no investiria Mas, Romeva ni Junqueras.
Més endavant, en les negociacions fins i tot van proposar Romeva, Junqueras, i Neus Munté que és l'actual vicepresidenta del govern. Aquest punt és important, ja que el motiu per vetar Mas és que el cap del nou executiu "no es pot identificar amb les retallades", però la vicepresidenta del Govern que ha dut a terme les retallades sí pot ser cap de l'executiu. Dit d'una altra manera, no és qüestió de les retallades, ni de l'executiu, sinó de Mas.
Ens trobem amb un cas curiós, i és que la CUP, representant de l'esquerra més combativa ha caigut en el mateix parany polític que el PP i C's, els representants de les seves antípodes polítiques. Es tracta de personificar en Artur Mas. Els partits unionistes ho feien identificant en ell l'independentisme, i la CUP identificant-ne les retallades socials.
Aquest parany és rentable a nivell d'aconseguir vots ja que presenta un enemic al que s'ha de vèncer, amb un missatge senzill i clar, molt fàcil de traslladar, però és un llast si s'ha de fer política per què la política és molt complexa, té causes immediates i llunyanes, mil factors que influeixen i s'han de tenir en compte, i sobretot, sempre implica negociar, i això no és compatible amb les sentències absolutes que acompanyen la política simplista i personificadora a la que darrerament se'ns està acostumant.
Podríem parlar de més factors, que de moment només apuntaré, com el fet que probablement tothom esperava una victòria més àmplia de Junts pel Sí, o les dificultats de prendre depèn de quines decisions de manera assembleària, i més concretament la selecció dels que van fer el desempat i la seva representativitat de les bases.
Hi ha un altre factor, que relaciono directament amb el resultat electoral a les generals (a les quals la CUP no es va presentar) que mostren un resultat espetacular a la formació Podemos, arran del qual el passat diumenge 3 de gener la CUP va presentar un document en què proposa un canvi d'estratègia per tal d'eixamplar les seves bases i per tant aconseguir més vots i representació a les properes eleccions. Es tracta, doncs, d'una maniobra partidista, prioritzant la esperada pujada de vots en uns propers comicis a el pacte que proposa Junts pel Sí (document).
Per què no plega Mas?
El primer motiu: és el presidenciable del partit que va guanyar les eleccions, ho era quan es feia la campanya, i el grup més gran de votants va dir que volia Mas de president.
Per altra banda hi ha un aspecte bàsic, la proporcionalitat. Junts pel Sí té 62 diputats, mentre que la CUP en té 10, de manera que és insòlit que un grup de 10 diputats veti el presidenciable a canvi de permetre el govern. Hi ha hagut vàries negociacions, com el ja famós Plà de Xoc, o la proposta d'acord del passat 22 de desembre. Cap d'aquestes ofertes ha estat satisfactòria per què no incloïa un president diferent a Artur Mas. Negociar, per definició vol dir que tothom ha de deixar de banda algun aspecte per aconseguir-ne d'altres. En aquest cas es tracta senzillament de prioritzar, i la CUP ha prioritzat no investir Mas a la oferta de programa que se'ls feia, i previsiblement provocar noves eleccions, de cara a les quals, com ja s'ha comentat, espera millorar resultats.
I ara què?
El primer de tot, el més evident, és que el primer perjudicat és el procés independentista en sí, que ha fet el ridícul. Diem que volem tirar endavant un projecte tan gran i que demana tan consens com és la independència, però no som capaços de triar un president. El procés necessita ser impecable, i no ho ha estat.
La CUP ha quedat dividida, com mostra la dimissió del seu cap de llista, Antonio Baños, i ha deixat clara la seva prioritat: primer la revolució, després la independència, cosa que pot tenir un resultat incert en les properes eleccions.
El bloc unionista s'ha reforçat, ja que el no poder investir president, passi el que passi a les properes eleccions és una derrota del procés sense apel·latius.
Junts pel Sí es veurà obligat a fer un esforç encara superior per mostrar una unitat de forces polítiques i socials i provar de revifar l'empenta independentista, que està cansada i decebuda.
Podemos, per la seva banda, treu pit, pensant que en les eleccions a la Generalitat veurà reflectit el resultat de les darreres generals.
Ens trobàvem en una tessitura històrica, el que sempre havia pensat que seria un "ara o mai", i ja veiem que no serà ara. Esperem que tampoc sigui mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)