Potser podríem definir les expectatives com una versió realista de les esperances. Una projecció al futur de la nostra situació actual. Allò que cal esperar, i que s'ha de contraposar a les aspiracions i les necessitats de cada un.
Fa unes setmanes les meves expectatives laborals es van ensorrar. Perdó, no és cert. Fa unes setmanes vaig tenir prou elements de criteri per poder avaluar les meves expectatives laborals, i aquestes es troben estancades i enquistades en una situació que en el millor dels casos es mantindrà en el seu estat actual.
dijous, 21 de gener del 2016
dimarts, 5 de gener del 2016
Ara o Mai: la CUP i la porta
El passat diumenge, després de mesos de reunions i negociacions, i d'un insòlit empat en una assemblea la CUP va decidir en el desempat que no investirien Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya. Així doncs previsiblement el proper dilluns es tanca de manera definitiva una porta, amb conseqüències imprevisibles per tothom.
Fent-ho molt resumit: la CUP va dir en la campanya del 27S que no investiria Mas, Romeva ni Junqueras.
Més endavant, en les negociacions fins i tot van proposar Romeva, Junqueras, i Neus Munté que és l'actual vicepresidenta del govern. Aquest punt és important, ja que el motiu per vetar Mas és que el cap del nou executiu "no es pot identificar amb les retallades", però la vicepresidenta del Govern que ha dut a terme les retallades sí pot ser cap de l'executiu. Dit d'una altra manera, no és qüestió de les retallades, ni de l'executiu, sinó de Mas.
Ens trobem amb un cas curiós, i és que la CUP, representant de l'esquerra més combativa ha caigut en el mateix parany polític que el PP i C's, els representants de les seves antípodes polítiques. Es tracta de personificar en Artur Mas. Els partits unionistes ho feien identificant en ell l'independentisme, i la CUP identificant-ne les retallades socials.
Aquest parany és rentable a nivell d'aconseguir vots ja que presenta un enemic al que s'ha de vèncer, amb un missatge senzill i clar, molt fàcil de traslladar, però és un llast si s'ha de fer política per què la política és molt complexa, té causes immediates i llunyanes, mil factors que influeixen i s'han de tenir en compte, i sobretot, sempre implica negociar, i això no és compatible amb les sentències absolutes que acompanyen la política simplista i personificadora a la que darrerament se'ns està acostumant.
Podríem parlar de més factors, que de moment només apuntaré, com el fet que probablement tothom esperava una victòria més àmplia de Junts pel Sí, o les dificultats de prendre depèn de quines decisions de manera assembleària, i més concretament la selecció dels que van fer el desempat i la seva representativitat de les bases.
Hi ha un altre factor, que relaciono directament amb el resultat electoral a les generals (a les quals la CUP no es va presentar) que mostren un resultat espetacular a la formació Podemos, arran del qual el passat diumenge 3 de gener la CUP va presentar un document en què proposa un canvi d'estratègia per tal d'eixamplar les seves bases i per tant aconseguir més vots i representació a les properes eleccions. Es tracta, doncs, d'una maniobra partidista, prioritzant la esperada pujada de vots en uns propers comicis a el pacte que proposa Junts pel Sí (document).
El primer motiu: és el presidenciable del partit que va guanyar les eleccions, ho era quan es feia la campanya, i el grup més gran de votants va dir que volia Mas de president.
Per altra banda hi ha un aspecte bàsic, la proporcionalitat. Junts pel Sí té 62 diputats, mentre que la CUP en té 10, de manera que és insòlit que un grup de 10 diputats veti el presidenciable a canvi de permetre el govern. Hi ha hagut vàries negociacions, com el ja famós Plà de Xoc, o la proposta d'acord del passat 22 de desembre. Cap d'aquestes ofertes ha estat satisfactòria per què no incloïa un president diferent a Artur Mas. Negociar, per definició vol dir que tothom ha de deixar de banda algun aspecte per aconseguir-ne d'altres. En aquest cas es tracta senzillament de prioritzar, i la CUP ha prioritzat no investir Mas a la oferta de programa que se'ls feia, i previsiblement provocar noves eleccions, de cara a les quals, com ja s'ha comentat, espera millorar resultats.
El primer de tot, el més evident, és que el primer perjudicat és el procés independentista en sí, que ha fet el ridícul. Diem que volem tirar endavant un projecte tan gran i que demana tan consens com és la independència, però no som capaços de triar un president. El procés necessita ser impecable, i no ho ha estat.
La CUP ha quedat dividida, com mostra la dimissió del seu cap de llista, Antonio Baños, i ha deixat clara la seva prioritat: primer la revolució, després la independència, cosa que pot tenir un resultat incert en les properes eleccions.
El bloc unionista s'ha reforçat, ja que el no poder investir president, passi el que passi a les properes eleccions és una derrota del procés sense apel·latius.
Junts pel Sí es veurà obligat a fer un esforç encara superior per mostrar una unitat de forces polítiques i socials i provar de revifar l'empenta independentista, que està cansada i decebuda.
Podemos, per la seva banda, treu pit, pensant que en les eleccions a la Generalitat veurà reflectit el resultat de les darreres generals.
Ens trobàvem en una tessitura històrica, el que sempre havia pensat que seria un "ara o mai", i ja veiem que no serà ara. Esperem que tampoc sigui mai.
Per què ha passat?
Fent-ho molt resumit: la CUP va dir en la campanya del 27S que no investiria Mas, Romeva ni Junqueras.
Més endavant, en les negociacions fins i tot van proposar Romeva, Junqueras, i Neus Munté que és l'actual vicepresidenta del govern. Aquest punt és important, ja que el motiu per vetar Mas és que el cap del nou executiu "no es pot identificar amb les retallades", però la vicepresidenta del Govern que ha dut a terme les retallades sí pot ser cap de l'executiu. Dit d'una altra manera, no és qüestió de les retallades, ni de l'executiu, sinó de Mas.
Ens trobem amb un cas curiós, i és que la CUP, representant de l'esquerra més combativa ha caigut en el mateix parany polític que el PP i C's, els representants de les seves antípodes polítiques. Es tracta de personificar en Artur Mas. Els partits unionistes ho feien identificant en ell l'independentisme, i la CUP identificant-ne les retallades socials.
Aquest parany és rentable a nivell d'aconseguir vots ja que presenta un enemic al que s'ha de vèncer, amb un missatge senzill i clar, molt fàcil de traslladar, però és un llast si s'ha de fer política per què la política és molt complexa, té causes immediates i llunyanes, mil factors que influeixen i s'han de tenir en compte, i sobretot, sempre implica negociar, i això no és compatible amb les sentències absolutes que acompanyen la política simplista i personificadora a la que darrerament se'ns està acostumant.
Podríem parlar de més factors, que de moment només apuntaré, com el fet que probablement tothom esperava una victòria més àmplia de Junts pel Sí, o les dificultats de prendre depèn de quines decisions de manera assembleària, i més concretament la selecció dels que van fer el desempat i la seva representativitat de les bases.
Hi ha un altre factor, que relaciono directament amb el resultat electoral a les generals (a les quals la CUP no es va presentar) que mostren un resultat espetacular a la formació Podemos, arran del qual el passat diumenge 3 de gener la CUP va presentar un document en què proposa un canvi d'estratègia per tal d'eixamplar les seves bases i per tant aconseguir més vots i representació a les properes eleccions. Es tracta, doncs, d'una maniobra partidista, prioritzant la esperada pujada de vots en uns propers comicis a el pacte que proposa Junts pel Sí (document).
Per què no plega Mas?
El primer motiu: és el presidenciable del partit que va guanyar les eleccions, ho era quan es feia la campanya, i el grup més gran de votants va dir que volia Mas de president.
Per altra banda hi ha un aspecte bàsic, la proporcionalitat. Junts pel Sí té 62 diputats, mentre que la CUP en té 10, de manera que és insòlit que un grup de 10 diputats veti el presidenciable a canvi de permetre el govern. Hi ha hagut vàries negociacions, com el ja famós Plà de Xoc, o la proposta d'acord del passat 22 de desembre. Cap d'aquestes ofertes ha estat satisfactòria per què no incloïa un president diferent a Artur Mas. Negociar, per definició vol dir que tothom ha de deixar de banda algun aspecte per aconseguir-ne d'altres. En aquest cas es tracta senzillament de prioritzar, i la CUP ha prioritzat no investir Mas a la oferta de programa que se'ls feia, i previsiblement provocar noves eleccions, de cara a les quals, com ja s'ha comentat, espera millorar resultats.
I ara què?
El primer de tot, el més evident, és que el primer perjudicat és el procés independentista en sí, que ha fet el ridícul. Diem que volem tirar endavant un projecte tan gran i que demana tan consens com és la independència, però no som capaços de triar un president. El procés necessita ser impecable, i no ho ha estat.
La CUP ha quedat dividida, com mostra la dimissió del seu cap de llista, Antonio Baños, i ha deixat clara la seva prioritat: primer la revolució, després la independència, cosa que pot tenir un resultat incert en les properes eleccions.
El bloc unionista s'ha reforçat, ja que el no poder investir president, passi el que passi a les properes eleccions és una derrota del procés sense apel·latius.
Junts pel Sí es veurà obligat a fer un esforç encara superior per mostrar una unitat de forces polítiques i socials i provar de revifar l'empenta independentista, que està cansada i decebuda.
Podemos, per la seva banda, treu pit, pensant que en les eleccions a la Generalitat veurà reflectit el resultat de les darreres generals.
Ens trobàvem en una tessitura històrica, el que sempre havia pensat que seria un "ara o mai", i ja veiem que no serà ara. Esperem que tampoc sigui mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)