Abans que res he de demanar disculpes. Per què ja fa molt que no escric res aquí, i no és que no hi hagi coses a dir, sinó que amb més temps passa més difícil es fa trobar el moment i el tema per trencar el silenci. Aquesta és una entrada que volia fer a mitjans de setembre, ja fa més de 2 mesos, i és tan bona com qualsevol altra.
Q? Quin nom és Q? Bé, ara ho explico. No fa massa vaig fer anys, 39 per ser exactes, o millor dir Quasi Quaranta, en un any en què han passat força coses, i totes elles força importants. A demés, per tots aquells que tingueu criteri televisiu i hageu vist Star Trek, la nova generació sabreu que Q és un personatge omniscient que sempre feia més interessants els capítols en què apareixia. Així doncs, em va semblar oportú aquest títol per fer un petit balanç vital, no sigui que després m'arribi la crisi dels 40.
Suposo que el primer és demanar-se a un mateix si és el que s'esperava que seria quan era petit. La resposta és no. Primer per què quan era petit no tenia coneixement ni criteri per fer una projecció a tan llarg termini, i el segon és que el món en què vivim no té res a veure amb el que hi havia fa diguem 20 anys.
Si bé la vida és un moviment constant de canvis en els que costa de trobar un punt d'inflexió, aquest any ha estat per mi tot el contrari. En molts aspectes hi haurà un abans i un després del 2015.
Podria comentar les coses que han passat, des del casament amb la +Irene (que sempre ha fet que les coses siguin millors), la compra del pis (i l'aparcament), les nostres batalles laborals i el càncer que va assaltar la meva mare (algun dia us en parlaré amb calma), i que ha fet que estiguem més propers que mai, o fins i tot els Ratpenats, el grup que es va formar al voltant de El Ratpenat de Sant Andreu i que aquest dissabte ens reunirem un cop més per gaudir de les motos i (sobretot) de la companyia, la presència dels amics, i cóm em meravella tenir-los encara (i sempre) al voltant... només puc dir que avui, amb Quasi Quaranta em sento feliç, satisfet de la meva vida.
Els 20 van ser els anys joves, complicats, esbogerrats. Els 30, molt millors que els 20, van ser anys de creixement. Els 40, per tant, seran anys de plenitud. Sigueu benvinguts, doncs, quan arribeu. I tots els que em volgueu acompanyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada