Ahir el President Mas va haver d'anar a declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, acusat per la Fiscalia General de l'Estat i pel col·lectiu d'extrema dreta Manos Limpias.
Tot això respon a l'estratègia del PP de criminalitzar tot el procés independentista, venent-ho com si només busquessin el compliment de la llei. Evidentment no és així, ja que és el Govern Espanyol amb majoria absoluta del PP qui dicta la llei a la seva conveniència i fa i desfà amb la justícia segons cregui oportú.
Abans que res, hem d'aclarir dos conceptes molt importants respecte a la justícia. Els jutges són lliures, els fiscals no. És a dir, ningú pot dir-li a un jutge de quina manera ha de sentenciar un cas, però els fiscals són un òrgan jeràrquic, i han d'obeir les instruccions del seu superior, que en aquest cas acaba sent el Ministre de Justícia, qui nomena el Fiscal General de l'Estat, màxim òrgan del ministeri fiscal, que és qui formula l'acusació en aquest cas, juntament amb l'extrema dreta espanyola.
Dit això, el que ens trobem és que la justícia és presonera de les lleis i les estratègies del PP. Per exemple tenim la infame Doctrina Botín. Consisteix en el següent: la fiscalia presenta una acusació i per tant s'obre una causa, però -i això és molt important i greu- encara que el jutge hi vegi indicis de delicte i per tant cregui que s'ha de jutjar la persona en qüestió, el fiscal retira l'acusació. Al no haver-hi acusació no pot haver-hi judici. En el cas Botín sí que hi havia acusació particular però es va considerar que no era suficient per tirar endavant la causa.
Aquesta és la mateixa estratègia que es va fer servir per el cas de la Infanta Cristina, on van aparèixer segones opinions d'hisenda que contradeien els primers informes i descarregaven la infanta de culpa, l'Estat no va reclamar els diners robats, i el ministeri fiscal va argumentar que tot i ser partícip al 50% de les empreses, i d'haver firmat la documentació al respecte, la infanta no era responsable dels documents firmats, i per tant va retirar l'acusació.
Davant la querella criminal interposada per la Fiscalia General de l'Estat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fa l'únic que pot fer: investigar. Ara caldrà veure si el cas s'arxiva o si segueix endavant, ja que no hi va haver requeriment a la Generalitat per aturar la consulta del 9N.
Ens trobem, però amb un fet insòlit. El TSJC es queixa de les movilitzacions davant la seva seu com una arma de pressió, i això és un fet inacceptable per molts motius. El primer és que la justícia no pot acceptar cap pressió, i per tant la seva queixa és ridícula, ja que dona a entendre que el seu criteri podria ser diferent sense aquestes movilitzacions. El segon i més important és que tot aquest procés es tira endavant com a estratègia política per inhabilitar Artur Mas, però no es queixa davant el govern per no buscar solucions polítiques, sinó que es queixa de la mobilització ciutadana. Tot això respon d'una manera inverosímil a la poca voluntat del govern espanyol de que s'entengui la situació a Catalunya.
Permeteu-me un incís. Per què dic això? Molt senzill. El govern sap què passa a Catalunya i és perfectament conscient del per què. Pensar és contrari és d'una ingenuïtat infantil. Arribats aquí té dues sortides. Pot explicar a Espanya sencera que el que durant tant temps s'ha dit de Catalunya no era cert, que sí hi ha un menysteniment crònic per part de l'Estat, que les polítiques recentralitzadores en tots els aspectes són inacceptables per la societat catalana i que aquesta s'ha mobilitzat, o bé pot personificar tot el procés en la dèria d'una persona que ens té a tots manipulats i que ni tant sols respecta la Constitució (que Rajoy ja va deixar clar que desconeixia a la cèlebre entrevista a Onda Cero). El primer és la única sortida al conflicte, però té un cost electoral elevat, i sobretot és un projecte a llarg termini. I la política a Espanya sempre es fa en vistes a les properes eleccions.
Tornant a la querella, Artur Mas va trencar els esquemes del PP al convocar eleccions per al 27S, ja que es va avançar a la possible inhabilitació per part del TSJC, cosa que va fer que el PP s'assegurés que aquesta inhabilitació succeirà a través de la reforma del Tribunal Constitucional, l'arma preferida del PP per resoldre els problemes polítics (i sí, la paraula arma està molt ben triada per la ocasió). Aquesta reforma (enllaç a l'article que li dedica El País) té la única funció de dotar al TC de la potestat d'inhabilitat qualsevol càrrec polític, sense plaç, recurs ni intervenció parlamentària, de manera que escenifica el segrest de la sobirania popular per un tribunal triat per criteris polítics i que no respón davant cap òrgan de l'Estat.
Si el primer trencament irreconciliable entre Espanya i Catalunya va ser la interposició del Estatut d'Autonomia davant el TC, el segon és la humiliació pública del representant del poble català al fer-lo declarar com a imputat davant un jutge per haver posat urnes per què el poble es pogués expressar lliurement.
Això, de fet, no només és preocupant per sí mateix, sinó que a demés ens assegura una escalada en les mesures del govern central, que inevitablement passarà per la inhabilitació d'Artur Mas quan, seguint la voluntat explícita del poble a les darreres eleccions, faci un pas cap a la independència de Catalunya.
En definitiva, Rajoy ens està enviant un missatge. No pensa aturar-se. Inhabilitarà Mas, estic convençut, i després encara queden 3 amenaces més: il·legalitzar partits, suspendre l'autonomia (cosa que de fet seria molt profitosa per al PP perquè encetaria la tan desitjada recentralització espanyola), i la darrera, la militar. La qüestió és si serà capaç de complir amb les seves amenaces.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada