Càncer

No sé si és el moment de parlar-ne, ara, de fet volia escriure això la setmana passada, coincidint amb el dia de la mare. Fa temps que us deia que algun dia explicaria cóm el càncer m'ha canviat la vida. Avui -tot i que una setmana tard- és el dia.

Quan apareix el càncer el primer de tot és el xoc. La +Irene m'havia dit que la meva mare estava malalta, però fins que no vaig parlar amb ella la idea no es va fer sòlida, fins llavors només era una idea abstracta que havia racionalitzat tan bé com vaig poder. "La meva mare té càncer". Aquesta nova realitat va anar creixent dins meu. En aquell moment no saps cóm afrontar-ho, no saps què dir-li, de sobte et trobes sobrepassat. Voldries tenir una paraula, i desitges que ella sàpiga reconèixer els teus gestos, per què només pots que improvisar. Suposo que tots vam improvisar.

El càncer et posa la mort al davant. La fa tangible i esfereïdorament propera. Te'n fa prendre consciència d'una manera tan brutal com sincera. Per tòpic que sigui, te n'adones que realment no hi ha res garantit en el llibre de la vida d'una persona, ni en la història, ni en el seu final. Et recorda d'una forma aclaparadora que vulguem o no hi haurà un final per tots els llibres. Et fa descobrir la fragilitat en la que vivim, destrueix la idea de que el que ens envolta seguirà demà igual.

Em va fer veure el devastadorament sol que estaré el dia que el seu llibre es tanqui. Perquè, i d'això n'estic absolutament segur, si en alguna cosa sóc bo -no vull dir habilidós, em refereixo a ser bo-, és gràcies a ella. Mai m'ha dit el que he de fer, però en ella he vist cóm estimar, escoltar, ser fort, en definitiva cóm voldria que algun dia els meus fills em veiessin.

Vaig sentir moltes coses. Primer que res la por, i després en van venir moltes altres, però -i això és important-, en cap moment vaig sentir llàstima. Si en algun moment el càncer es creua en les vostres vides afectant algun familiar, amic o conegut, o sobretot a vosaltres mateixos, tingueu això molt clar: si una cosa heu de sentir només pot ser admiració.

I sabeu què passa, llavors? Et concentres en viure sense drames, en gaudir cada moment i assaborir-lo. M'he sentit més a prop d'ella que mai. No he fet res fora del normal, però he estat molt més conscient de tot. Segurament això també li dec a ella, que com sempre ha estat forta, vital, i ens ha fet a tots tan fàcil això d'acompanyar-la com segur que ha estat difícil per ella.

El càncer m'ha donat la opció d'aprendre. Així doncs, el millor que us puc aconsellar, el que he aprés, és que no us deixeu res per dir, cap abraçada per fer, i sobretot mai, escolteu-me bé, mai no doneu res per sabut.

I per això volia escriure aquesta entrada fa una setmana. Per què hi ha una cosa que fa massa que no li he dit.

T'estimo, mama. Gràcies. Per tot. Sense excepció.