Tunísia (a dalt, entre Algeria i Libia, prop de Italia) està a més de 1800 km de Tànger (on nosaltres desembarquem). La mateixa distància que hi ha entre Barcelona i Berlin. Algú s'imagina que a un canadenc li diguéssin que no anés a Espanya per què uns energúmens d'extrema dreta a Berlin han mort turistes després de no poder entrar al parlament? I sí, tot és Europa, i si mirem el parlament hi ha molta gent de dreta en aquedt país (extrema dreta, si mirem les darreres lleis aprovades). De fet, molt pitjor va ser l'atemptat d'Atocha i ningú m'ha dit mai que no agafi el tren, ni que no m'apropi a aquella estació.
Per què, doncs, aquesta insistència? No ho sé. És el mateix que si algú et diu que vol saltar en paracaigudes i cada cop que el veus li insisteixes en la santa hòsria que l'espera si no s'obre el paracaigudes, o si l'avioneta s'avaria o si l'esmorzar d'aquell dia se li indigesta i li agafa una lipotímia i perd el coneixement en plè descens, o si resulta que un caçador miop el confón amb un ànec i li fot una perdigonada.
Què s'aconsegueix? Això sí ho sé. Primer que res, emprenyar, acompanyat de la creixent voluntat de no compartir la teva il·lusió, per què es topa frontalment amb un torrent de por i prejudicis que només aconsegueixen generar un malestar absolutament innecessari.
Què em fa por a mi? Dues coses: que com li va passar al +David Avila un dia em desperti i no hi hagi la moto, i que em passi el que al +Alex Mora i la moto tingui una avaria i no pugui seguir endavant. Què fer? Jo he fet l'assegurança al Racc i reviso la moto a Motos Carbó. Cert, això no evita que em passi res com els va passar a ells, però ningun dels dos deixa de viatjar ni canvia les seves destinacions per el que els hagi passat.
Al cap i a la fi, el risc és inherent a l'aventura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada