Vertígen

Només em passa de vegades, però em passa. M'agafen atacs de vertígen. M'espanto i noto aquella sensació al pit, ja sabeu quina, sí, aquella. Em passa quan me n'adono del dia en que estem, i el poc que queda (d'avui en 8 serà el Checkpoint Delta, 2 mesos per el dia D), i no només pel casament, per totes les coses que estan passant.


La setmana que ve serem propietaris del nostre pis. Gràcies a una hipoteca que no cobreix la meitat del preu del pis, i una (no cal dir-ho) important aportació. Això vol dir que de sobte ens apareix una despesa mensual que haurem de compaginar amb els preparatius del viatge (a afegir amb les maletes, les jaquetes, l'assegurança que ens cobreixi al Marroc), la boda en sí i el viatge, del qual tornarem dues setmanes abans que finalitzi el meu contracte (tot i que el meu cap ja em va dir que volia que continués, peró ja sabeu que no es pot dir blat...)

Tot mentre en un altre front les químios i els quiròfans vencen el càncer, i mentre segueix sense resoldre's un tema que, si us he de ser sincer, cada dia em sembla més superflu. Si una cosa estic aprenent és a prioritzar.

Així que m'haureu de perdonar. M'haureu de perdonar si no us segueixo en alguna cosa per estalviar-me quatre rals. Sé que em perdonareu quan us deixi de banda per atendre temes més importants. Si us plau perdona'm si no t'atenc prou. No cal que posi noms.

I gràcies. Gràcies a molta gent per moltes coses que no cal publicitar. Per què al final feu que se'm passi el vertígen i em torni un somriure. Moltes gràcies.