La manifestació va ser notícia per mèrits propis. Per quart any consecutiu es va produir una movilització massiva (com a mínim el 20% de la població del país hi era) a favor de la independència, fet sense precedents a la història europea. Però no convenia a PP, C's i PSC, que van decidir presentar recurs a la junta electoral provincial, que es va desestimar (enllaç), fet davant el qual PP i PSC van elevar la reclamació a un terreny més favorable, la Junta Electoral Central, que sí va fallar a favor seu (enllaç).
Per moltes hores de mítings que obliguin a emetre no és possible "compensar" una realitat que no convé (o potser sí, caldrà veure quin rèdit li treuran a aquesta situació els tres partits en les properes eleccions generals) per motius electoralistes. No es pot negar la realitat només per què no es té la voluntat de reaccionar davant d'ella. I precisament per què no es vol tractar d'una realitat molt incòmoda per uns quants s'ha engegat una gegantita campanya.
Aquesta consta de diferents elements, i cada un d'ells conté l'anterior. La pressió, l'advertència, el xantatge, i l'amenaça, i en alguns casos em costa molt poder diferenciar en quin estadi ens trobem. Però no només tenim això, en paral·lel corre un discurs més pervers si cap, l'odi. Intentaré explicar-me.
Pressió:
El d'ahir és un clar exemple de pressió, però no l'únic. El més corrent és que Espanya es movilitzi a nivell internacional per aconseguir suports, en concret ha tingut tres grans suports. El més sonat dels darrers díes va ser en la visita del rei als EEUU, en què Obama que declarar estar a favor de una Espanya "forta i unida" (enllaç), aquesta frase del president va tenir un cost (que el diari El Mundo ens ven com un triomf de la diplomàcia espayola), concretament cedir permanentment la sobirania de la base militar de Morón de la Frontera i subscriure un nou tractat de seguretat (enllaç). Un altre suport és el premier britànic Cameron, que per una banda vol sortir de la UE però que al mateix temps parla d'una possible sortida de la UE com una amenaça per Catalunya. Aquest és més barat, ja que segons el mateix article, el polític britànic tan sols està tornant Rajoy el suport que aquest li va brindar en el cas d'Escòcia. Només ens queda un cas: Merkel. No cal donar-li gaires voltes. El PP ha implantat a Espanya tot allò que Alemanya ha dit, i la seva posició de majoria absoluta ho fa possible. Amb aquesta declaració la canciller alemanya fa un gest cap al seu diguem-li seguidor, i ademés facilita que hi hagi una reelecció amb la mateixa majoria absoluta que li permetrà imposar a Espanya tot allò que Alemanya decideixi.
Advertència:
No fa gaire, segons El País, el portamveu en cap de la comissió europea, Schinas va afirmar que si Catalunya s'independitzés sortiria automàticament de la UE (enllaç), primer que res, podem veure el vídeo (enllaç) de les declaracions, i en cap moment diu això, tal com vol fer entendre el rotatiu quan posa el text com a cita literal (recomano llegir aquesta entrada al respecte), de fet evita de forma molt evident parlar de Catalunya i no fa més que referir-se a una posició de Prodi al 2004 i de Junkers al 2014. Tornem al terreny de la mentida del que ja parlava en aquesta entrada.
És el mateix que passa quan es parla de les pensions (entrada) o de la imminent ruïna econòmica de Catalunya (entrada) si el poble català decideix independitzar-se. Però la maquinària, un cop engegada, és incapaç d'aturar-se aquí.
Amenaça:
El passat 4 de setembre, el ministre de defensa, Morenés va etzibar una claríssima amenaça a Catalunya al ser preguntat sobre si hi hauria intervenció militar en cas d'independència, a la que va respondre "Cada uno tiene que cumplir su deber, las Fuerzas Armadas, los gobernantes y los gobernados, y si todo el mundo cumple con su deber le aseguro que no hará falta ningún tipo de actuación como la que usted está planteando" (enllaç). Sincerament brillant, ni el mateix Coppola en el seu moment més inspirat hauria trobat una frase millor pel seu famós Corleone. Sobren comentaris.
Però la militar no és la única amenaça de l'Estat. El Govern del PP està tirant endavant una escandalosa reforma del Tribunal Constitucional (enllaç) per fer que aquest no només sigui element legislatiu, ja que modifica lleis, sino que ademés sigui sancionador, sense judici ni defensa possible del sancionat, amb la única intenció de poder inhabilitar el legítim president de la Generalitat. Aquesta reforma es fa no a petició del govern, sino del PP com a partit, de manera que no ha de fer els tràmits de ponència ni comissió en un flagrant frau de llei per una mesura d'aquesta importància. No oblidem que el president del TC, Perez de los Cobos va ser militant del PP de 2008 a 2011, quan ja exercia de president. És una mostra més de la irreversible instrumentalització del TC per part del PP i que va ser essencial en l'Estatut (espero poder-ne parlar més endavant)
La darrera, potser més escandalosa ha estat l'amenaça de la banca a través d'un comunicat (enllaç), amenaçant de reconsiderar la seva implantació. Parlem clar. Si un banc hagués de marxar hauria de tornar als seus clients els diners que hi té dipositats. Això provocaria una greu descapitalització de la entitat, que correria un greu risc de fallida. Però a part de la poca verosimilitud de l'amenaça, hi ha un fet que és inèdit fins al moment, i absolutament inadmissible.Un sector económic fa xantatge a la llibertat política d'un poble amenaçant amb greus conseqüències econòmiques si la gent no vota allò que la banca vol. De tota manera, contextualitzem: La banca espanyola va rebre un rescat de la UE (enllaç), garantit per l'Estat i no per les entitats rescatades, així com altres ajudes, que s'estima entre 219.000 milions i 1'4 bilions (1.400.000 milions) d'euros (enllaç), només això és un motiu per el què la banca li torna en favor al govern, podem afegir afegir-hi una legislació molt favorable en quant a desnonaments, i les preferents, si necessitem més raons.
L'odi.
Sóc conscient que aquest és el punt potser més delicat, però veus molt acreditades d'Espanya inculquen el menyspreu (estat embrionari a l'odi) a Catalunya.
Miguel Ángel Rodríguez (ex portamveu del govern de Aznar) va declarar que a Artur Mas "le hace falta un fusilamiento" (vídeo). No s'ha retractat ni se l'ha desacreditat per part del PP, que per tant també fa seva la declaració.
Felipe Gonzalez (ex president de l'Estat) va enviar una carta a El País en què compara el procés independentista català amb el nazisme i el feixisme italians (enllaç), com passa en el cas anterior el PSOE no es desdiu d'aquestes declaracions, deixant la comparació en una sort d'anècdota literaria. El diario.es va fer un recull de comparacions entre l'independentisme i el nazisme (enllaç) on podem trobar paraules de Juan Carlos Rodríguez Ibarra (ex president d'Extremadura), l'actual ministre d'exteriors García Margallo (qui va rectificar substituint nazisme per feixisme, sobren comentaris), Pedro J Ramírez (que no mereix més atenció), Marcelino Iglesias, José Bono, com un tal Paco Vazquez (vídeo de les declaracions especialment injurioses) o els muntatges fotogràfics amb Artur Mas i un oficial de les SS (obra d'un regidor del PP, Jonatan Cobo) o amb El Gran Dictador (a la pàgina oficial de facebook del PSC de Mont-Roig).
També forma part d'aquesta estratègia el discurs de la fractura social, que promulguen PP, C's, PSOE (i la seva filial, el PSC) venent a la resta de l'estat una confrontació social que no existeix a Catalunya, i a la qual recentment es va afegir Podemos (a través de la seva filial catalana, Catalunya sí que es pot) quan Pablo Iglesias anima a "aquells que no s'avergonyeixen dels seus orígens" a "treure les dents" (enllaç), donant a entendre que l'independentisme català margina aquells no nascuts a Catalunya i la seva descendència. D'aquest aspecte sobren exemples.
La Campanya
Veient tot això, hi ha un fet que em preocupa, i molt. Tota la campanya que fa la banda unionista no és una campanya política, no proven d'explicar un projecte, de convéncer-nos de que és millor seguir en aquesta Espanya que començar de nou en una Catalunya independent. És només una campanya d'imatge.
Per què? Per el que ens passarà, independentment del que surti a les eleccions. Estan preparant l'electorat espanyol que les mesures que (i entrem al terreny de conviccions personals) ja ténen preparades són necessàries.
El que castigaran es l'independentisme com a moviment social, com a pensament polític, no la independència del país. És irrellevant el que passi a les urnes. Es farà servir aquesta carta per les (molt properes) eleccions generals, per defendre una recentralització que ens vendran com a inevitable.
Tenim al davant una oportunitat única. Aprofitem-la. Com diria Prim, aquest cap de setmana triarem entre caixa o faixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada